Al bell mig del segle XIV, Barcelona encara pateix seqüeles de la gran pesta. Durant aquest període d’incertesa, poc abans de la implantació del dret romà, un grup de dones lluita per fer-se càrrec de la recuperació de la ciutat.
L’Alèxia –filla d’un mercader–, la Romia –esclava–, la Genebre –monja de Sant Pere de les Puel·les–, la Caterina –aprenenta de pintora–, la Llorença –vídua d’un vidrier–, la Marta –filla d’un teixidor– i la Sança –capellera– s’uniran per plantejar una altra Barcelona, on sigui possible l’esperança, per encendre un foc nou que torni a il·luminar la ciutat. Molts, ancorats en un món que s’acaba, el voldran apagar.
Mentrestant, el germà de l’Alèxia, en Narcís, deixeble del pintor Ferrer Bassa, intentarà donar sentit a les seves inquietuds artístiques. Ell i la Caterina fundaran la Casa dels Obradors, un projecte destinat a posar en valor noves iniciatives que es basin en les capacitats de cadascú. Tothom hi tindrà un lloc i podrà ser aprenent i mestre alhora.
El foc il·lumina, però també crema i deixa cendres. Les cendres contenen la memòria del que ha estat i, si cauen en bon recer, poden ser la llavor d’un nou futur.
El llegat de les cendres és una emocionant i inspiradora història de lluita protagonitzada per unes dones capaces de mostrar-nos que l’essencial és indestructible.
El 1951, en ple franquisme, s’inaugurava La Ciudad de los Muchachos, un hogar de aprendizaje al bosc de Collserola per a nens orfes i sense recursos. Però el que es venia com a una institució exemplar, rèplica d’un projecte innovador, va esdevenir un infern per a molts dels que hi van viure. L’Emilio i en Carlos entre ells. Allà van perdre molt més que la innocència, i encara avui en pateixen les conseqüències en secret. Almenys, fins que aquestes comencen a afectar directament sobre aquells que més estimen.
En quina mena de persona es converteix un infant que, quan més necessita afecte i atenció, només rep crits, càstigs i menyspreus?
Aquesta és una història de resiliència; sobre les llums i les ombres pròpies i alienes. Una crítica al sistema educatiu del franquisme, basat en l’adoctrinament i la imposició inqüestionable de l’autoritat. Una novel·la que demostra que la compassió és la forma d’amor més important que hi ha.
«Aqueles que recusam o socialismo de miséria (como Mário Soares o apelidava), o igualitarismo andrajoso e burocrático, são agora de direita. É fácil, portanto, nos tempos que correm, ser de direita. Basta, por exemplo, denunciar a colonização do PS, e sobretudo das suas novas gerações, pela beatice populista da defesa hipócrita dos deserdados reais e imaginários, segregada pelo BE e outras seitas menos bem-sucedidas.
nSeis anos de geringonça e de complacência para com adversários do nosso sistema de valores, cortejando-os, adulando-os, desdramatizando diferenças na esperança do voto indispensável quando chega a anual hora da verdade, ameaçam a alma do PS ou, como Soares lhe chamava, a fronteira da liberdade.»
