D’un petit racó del Mediterrani al món, i del món a un petit racó del Mediterrani. El nou llibre de Natàlia Romaní és un viatge fascinant a la recerca d’un ideal «T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut».
Després d’un fort sotrac —dos, de fet—, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Illes remotes, inaccessibles, tràgiques, llegendàries o artificials; illes que, al capdavall, som una mica nosaltres. I, mentrestant, procurarà pujar dos fills encara petits i viure amb la gent que estima: sobretot l’Òscar, la seva parella, la Nora, la seva millor amiga, i el senyor Feliu, un home que sempre ha estat com un avi per a ella.
Enmig d’un dia a dia no sempre lluminós, la Carla agafa perspectiva i escriu un text confessional des del fons del cor que l’ajudi a entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir d’ara. Un crit d’auxili per estimar-se de nou.
Marta Romagosa ens presenta una història d’oportunitats perdudes… o potser no. El relat de com una dona pot lluitar per transgredir el que s’espera d’ella. De com alguns es creuen amb la sort de tenir-ho tot i d’altres ha de treballar intensament per no quedar-se sense res. De com l’actitud davant de qualsevol imprevist condiciona el resultat de les nostres vides. De com les persones que ens trobem pel camí acaben decantant el nostre futur.
La història de dues dones completament allunyades que l’atzar uneix o separa per sempre.
Pasar el infiernillo de Pablo Donzelli es la novela de un viaje. Poco importa de dónde ni hacia dónde. Es un viaje que en todo caso sucede hacia adentro. Camilo es un alma que no sabe de sí. Está llamada a ser aprendiz. Los habitantes de este infierno han encontrado una secreta sabiduría en la que Camilo se va a iniciar de manera progresiva en sucesivos episodios.
Es un viaje interior, la búsqueda de un centro, una indagación en las profundidades donde habita el sentido. Antes que un accidente geográfico, El Infiernillo y los Valles se revelan como una gran metáfora de la subjetividad humana, de sus repliegues y dobleces, de las peripecias del duelo que tramita su resolución. Es el viaje por el territorio de lo irreparable.
La novela está escrita en un lenguaje despojado, objetivo, cinematográfico. No exalta ni promete. Tan solo indica.
Oracular, interpelante, provocador, el relato nos desplaza hacia un territorio donde se derrumban todas las certezas. Donzelli nos invita en esta novela a pensarnos en nuestras fragilidades y limitaciones, en nuestra condición de seres expuestos a las contingencias del tiempo, a lo irreversible, a la precariedad del acontecer humano; a la pérdida y a la elaboración de la pérdida. Es una lectura incómoda. Una lectura que nos devuelve a nuestras preguntas primordiales. Un viaje interior, un viaje escatológico, un viaje hacia ningún lugar. El “Infiernillo” sucede hacia adentro.
(Lucas Cosci)
